Què significa que una cosa existeix si no hi ha ningú que pugui experimentar-ne l’existència?
Abans que existís cap ésser humà, les muntanyes ja s’alçaven sobre la superfície de la Terra, els oceans ja recorrien els continents i les estrelles ja il·luminaven una immensitat que ningú no podia contemplar. Durant milions d’anys, el món va existir sense que hi hagués cap consciència humana capaç de preguntar-se per ell. No hi havia paraules per anomenar-lo, ulls humans per observar-lo ni pensaments per intentar comprendre’n la immensitat. I, tanmateix, tot continuava passant.
Aquesta idea, que aparentment no presenta cap dificultat, amaga una de les preguntes més antigues i desconcertants de la filosofia: què significa existir? Ens sembla evident que les coses existeixen independentment de nosaltres, però potser no ens hem aturat prou a considerar la distància que separa dues realitats: que el món existeixi i que hi hagi algú capaç d’experimentar-ne l’existència.
Imaginem, per un moment, que demà desaparegués tota forma de vida capaç d’experimentar el món. No hi hauria ningú per contemplar una posta de sol, escoltar el so de la pluja o reconèixer les formes d’un paisatge. Les ciutats acabarien cedint davant la vegetació, els edificis es convertirien en ruïnes i els objectes que havíem construït per donar forma a la nostra vida perdrien qualsevol utilitat. Però la Terra continuaria girant. El Sol continuaria escalfant-la i, en algun lloc de l’univers, noves estrelles continuarien formant-se. El món no s’aturaria per nosaltres. Potser ni tan sols advertiria la nostra absència.
I, aleshores, què hauria canviat realment? Hauria desaparegut la realitat o simplement la possibilitat d’experimentar-la?
George Berkeley va portar aquesta qüestió fins a un dels seus extrems més sorprenents. Per al filòsof irlandès, existir significava, en el cas de les coses sensibles, ser percebut. La seva coneguda fórmula, esse est percipi, expressava precisament aquesta idea: ser és ser percebut. Però això no volia dir que el món desaparegués cada vegada que tancàvem els ulls. Berkeley sostenia que les coses continuaven existint perquè eren percebudes per una consciència divina. La seva proposta qüestionava, així, la possibilitat de separar completament l’existència de la percepció i obria un interrogant sobre allò que entenem per realitat quan no hi ha cap observador humà.
Segles després, Immanuel Kant va abordar el problema des d’una perspectiva diferent. No va negar l’existència d’una realitat independent de nosaltres, sinó que va advertir que el nostre coneixement sempre està condicionat per les formes a través de les quals percebem i comprenem el món. No accedim a la realitat des d’un punt de vista absolut, sinó a través de les nostres formes de sensibilitat i de les estructures del nostre enteniment. Kant distingia, així, entre els fenòmens, és a dir, les coses tal com se’ns apareixen, i el noümen: la realitat considerada al marge de les nostres condicions d’experiència, que no podem conèixer tal com és en si mateixa. Potser hi ha molt més del que podem arribar a conèixer, però no disposem de cap manera d’abandonar la nostra pròpia experiència per contemplar-ho des de fora.
Aquesta limitació ens situa davant d’una paradoxa difícil d’ignorar: no podem deixar de mirar el món des de nosaltres mateixos, però tampoc no tenim cap motiu per pensar que el món existeix per a nosaltres.
Potser és aquí on la consciència adquireix una dimensió particular. Durant bona part de la història de la Terra, el món va existir sense que hi hagués cap ésser humà capaç de preguntar-se què era. I, en algun moment, la matèria va adquirir una forma prou complexa perquè aparegués una consciència capaç d’observar el seu entorn, interpretar-lo i qüestionar-se la seva pròpia existència. No sabem si aquesta aparició era necessària ni si hauria pogut no produir-se mai. El que sí que sabem és que, des d’aleshores, una part de la realitat ha adquirit la capacitat de convertir la seva pròpia existència en un problema.
L’ésser humà és, en aquest sentit, una criatura estranya. Forma part d’un món que no ha creat, habita una realitat que no comprèn del tot i, malgrat això, necessita preguntar-se constantment pel seu significat. Mirem les estrelles i volem saber què són; contemplem el mar i intentem comprendre’n la immensitat; observem la nostra pròpia existència i ens preguntem per què som aquí. No ens conformem a existir: necessitem saber què significa fer-ho.
Martin Heidegger va situar precisament aquesta pregunta al centre de la seva filosofia. Va anomenar Dasein, un terme que podem traduir aproximadament per «ésser-hi», la manera de ser pròpia de l’ésser humà, un ésser per al qual la seva pròpia existència constitueix una qüestió. No som simplement una cosa més entre les coses que existeixen: ens trobem constantment davant la necessitat d’interpretar què significa ser al món. Potser aquesta és una de les nostres particularitats més inquietants: som capaços de qüestionar una existència de la qual, al mateix temps, no podem escapar.
Però hi ha una possibilitat encara més desconcertant: que la nostra necessitat de trobar sentit sigui una característica de la consciència, no pas una propietat del món. Potser som nosaltres qui necessitem que les coses signifiquin alguna cosa, mentre que la realitat, simplement, és. Les muntanyes no necessiten saber que són muntanyes. Les estrelles no necessiten ser contemplades per continuar brillant. I l’univers no sembla tenir cap obligació de justificar la seva existència davant de ningú.
Això no fa que la nostra presència sigui menys extraordinària. Al contrari. Som matèria que pensa, que recorda, que estima i que intenta comprendre allò que l’envolta. No sabem si la consciència té cap propòsit definit, però, en el silenci d’aquest univers immens, el simple fet de poder aturar-nos a contemplar-lo ja constitueix una experiència extraordinària.
