El 14 de desembre de 1988 es va produir la vaga més general de la història de la Segona Restauració borbònica. Tot, absolutament tot, va quedar paralitzat. A tot l’estat, d’11,7 milions d’ocupats, va ser secundada per 10,7, amb dades oficials, és a dir, un 85%. En la majoria de casos, no es van respectar serveis mínims. Servidor de vostès, que aleshores tenia 23 anys, ho va viure com a observador (no vaig pas fer vaga, perquè aleshores formava part del 35% de desocupació juvenil d’aquell any), i vaig quedar fortament impressionat per aquell ambient de tancament total, de regust d’esdeveniment històric, amb una manifestació al centre de Barcelona, que va aplegar a unes 200.000 persones on tothom, amb una aturada total del transport públic, hi va arribar a peu fent molts quilòmetres per la ciutat, amb aquell punt litúrgic que implica la consciència de participar d’un moment transcendental. Més de trenta anys després, ja amb certa trajectòria d’historiador, em van encarregar que hi dediqués un capítol per a la col·lecció Episodis del Moviment Obrer dels Països Catalans (Edicions de 1979), on vaig haver de convertir la meva experiència testimonial en un assaig sobre aquella vaga que, com explicitava en el títol proposat, havia estat un gran èxit (una gran mobilització) que havia fracassat (havia estat incapaç d’influir en l’agenda política).

Pensant en la vaga d’aquest dimecres, hi he tornat a rellegir-me, i a la vegada, a fer certa introspecció, en un exercici a mitges entre la història i la memòria col·lectiva. I el resultat ha estat un punt descoratjador. La vaga de 1988, un dels moments més essencials del règim actual, i per això, un dels més deliberadament oblidats, tenia uns motius que connecten massa amb la que s’esdevindrà aquest 2026, trenta-vuit anys després d’alternança entre dues cares d’una mateixa monarquia postfranquista.

No em veig amb cor de resumir la vintena llarga de planes que va ocupar el meu capítol en un paràgraf. Només recordar que el triomf brutal del PSOE el 1982, “por el cambio”, que era el lema d’aquella llunyana campanya electoral de Felipe González, anava amarada d’una agenda política oculta que, tot seguit, arrasaria milions d’existències, i plantaria les llavors de les males herbes que avui asfixien la societat espanyola. Aquell govern socialista no va trigar ni sis mesos a desregular la contractació temporal. Abans de dos anys, la temporalitat en la feina es va estendre sense límits. El 1988, sobre el total d’ocupats, el 23,3% eren temporals, sobre una taxa de desocupació total d’un 20% (i 35% de desocupació juvenil). El mateix any, el 93% dels contactes signats eren temporals. Això no deixava de ser la conseqüència de la “reconversió industrial” (en realitat, la destrucció de la indústria pesant, devastant regions senceres com Galícia, València, Astúries, bona part del País Basc), que esdevenien condició necessària per ser admès a la Comunitat Europea (com succeí el 1986). De resultes d’això, per posar un exemple pràctic, mentre que l’any 1976 la mitjana d’edat on els joves s’estrenaven com a treballadors era de 18,1 anys, el 1986 això s’havia retardat fins als 23,7. Entre el mateix període, la mitjana d’edats de cotització a la Seguretat Social, havia baixat dels 47,3 fins als 38,3 anys. No només es retardava l’accés a la primera feina (amb els efectes econòmics i de construcció familiar resultants), sinó que l’hecatombe de la desindustrialització va implicar acomiadaments massius, jubilacions prematures i la destrucció de biografies i comunitats senceres. A Espanya Felipe González va fer el mateix que Thatcher, Reagan o Pinochet, això sí, des de l’esquerra i el “progressisme”. I com a ou de la serp, el ministre Boyer, l’any 1985, va desregular el mercat del lloguer, desmantellant tota protecció pública als llogaters i obligant a moltes famílies a convertir-se en propietàries en contra de la seva voluntat, perquè els contractes indefinits van passar a ser temporals.

Hi havia raons molt poderoses, per tant, per muntar una vaga general contra un govern que havia demostrat esdevenir un “neoliberalisme de rostre cínic”, que ha representat tradicionalment el PSOE, sempre blindat per la via de l’experiència històrica traumàtica pels nexes de la dreta espanyola amb la dictadura franquista. Tanmateix, a la pràctica, la majoria de les reformes laborals, o de desregulació immobiliària les va fer un partit que, des del mateix moment en què el seu fundador Pablo Iglesias (el del segle XIX) va concórrer a les eleccions del règim de la Primera Restauració, sempre ha tingut vocació de fer la feina bruta de les forces obscures del borbonisme.

Des de la meva mirada d’historiador, la vaga general de l’11 de novembre la trobo galdosa. Els motius oficial per convocar-la (revertir la pèrdua de poder adquisitiu, el problema de l’habitatge, la precarietat, la insuficiència financera dels serveis públics) són, més que justos, de raons inapel·lables. Els motius extraoficials (provocar una mobilització pública per influir en els resultats d’unes eleccions de previsions desfavorables), em resulten un exercici de cinisme difícil de defensar. Caldria haver convocat vaga general? Sí, sens dubte, tanmateix arriba massa tard. Caldria haver-la convocat, probablement, l’endemà del nomenament de Sánchez com a president de govern, ja fa més de vuit anys. Motius no en falten. Efectivament, tenim un problema molt greu de salaris baixos, preus elevats, serveis públics en declivi i un mercat de l’habitatge dissenyat per torturar les classes mitjanes i treballadores. Hi podríem afegir una corrupció estructural amb efectes, no només dissolvents des d’una perspectiva econòmica, sinó també moral. Si Sánchez s’hagués revelat com el personatge compromès amb certs valors progressistes, potser hauria d’haver fet com Franklin D. Roosevelt, que a l’inici del seu primer mandat (cap a 1933), en una reunió amb líders sindicals que li van presentar una proposta d’un paquet de mesures que serien l’embrió del New Deal, aquest els va contestar “estic d’acord amb vosaltres, ara obligueu-m’ho a fer”, tot incitant la mobilització social com a suport al carrer d’una agenda social i econòmica ambiciosa.

Tanmateix, és evident que Sánchez no és Roosevelt, perquè el madrileny té com a principal ambició la supervivència política. Tornem al moment 1988, aquesta vegada amb més experiència històrica del règim. Ja sabem que PP – VOX representen el neoliberalisme de rostre inhumà, amb discursos econòmics que podrien sostenir Milei o el Marquès de Sade. Sánchez, malauradament, continua representant el neoliberalisme de rostre cínic. En els vuit anys que governa (i en la primera legislatura, amb suports més sòlids que a la primera) no ha rectificat la majoria de reformes laborals, ni les del PP, ni les del PSOE (fins i tot amb una ministra com Susana Díaz). Tampoc no ha fet absolutament res respecte al mercat de l’habitatge, tret d’invalidar una interessant normativa catalana. Sí que ha fet apujar el salari mínim. Tanmateix, el salari mitjà i el medià continuen estancant-se a mesura que perd poder adquisitiu, especialment quan veiem com l’habitatge i l’alimentació multipliquen la distància respecte uns increments salarials que s’allunyen cada vegada més de la línia que marca la frontera amb una existència digna. I, encara pitjor, d’acord amb una patronal que aplaudeix amb les orelles, ha posat totes les facilitats per permetre l’entrada d’immigrants sense permisos de treball o residència, que són premiats per la seva il·legalitat amb un irresponsable procés de regularització, fins i tot en contra de l’opinió de Brussel·les. I això, amb els efectes que produeix en la saturació dels serveis públics o en la desestabilització d’un mercat d’habitatge completament superat per les matemàtiques. I resulta ben absurd que això es produeixi en un país amb taxes de desocupació sempre per sobre de la mitjana europea. Tot i que si analitzem la tendència a la tolerància amb l’economia submergida (sobre el 24% del PIB), i que el resultat de la reconversió industrial dels 80 s’hagi traduït en una economia fràgil, de baixa productivitat, fonamentada en el treball intensiu, barat i precari, en l’explotació dels treballadors i en el desviament dels diners vers activitats especulatives com l’habitatge, o en diners fàcils com el turisme.

Calia una vaga general? Més aviat unes quantes, i molt abans d’arribar fins al punt actual. Tanmateix, els grans sindicats que formen part del règim han perdut bona part de l’autoritat moral per liderar-la. Com també una esquerra que va canviar la granota de treball pels joves titulats de les facultats de sociologia i ciències polítiques que han abandonat els treballadors i han substituït la classe social per un elenc de suposats oprimits entre els personatges que podrien sortir a les pel·lícules d’Almodóvar. Una esquerra que fa servir les lectures esbiaixades del Marx més banal, del Gramsci més intel·lectual, o de les al·lucinacions pervertides de Focault per deixar els obrers a la intempèrie. González va ser prou hàbil per, superada l’enrabiada de 1988, reconduir la seva ala esquerra, per tornar CCOO i UGT a la cleda de la monarquia. Perquè, paradoxalment, el sindicalisme més exitós d’aquestes dècades ha estat, no pas el de classe, sinó els professionals: els sindicats sanitaris, educatius, ferroviaris o qualsevol que, més o menys, han sobreviscut als intents de captura per part dels partits polítics.

A la senyora Maricarmen, l’espectre de la qual es trobarà entre els manifestants de dimecres, la va matar Boyer, l’arquitecte del desgavell immobiliari hispànic, avalat per un socialisme hipòcrita i cruel. Tanmateix, una mobilització per mirar de permetre la permanència en el govern d’un partit que ha perpetrat les pitjors mesures contra la classe treballadora abandonada a la seva dissort, no sembla pas la mesura més intel·ligent ni la més pragmàtica. La vaga hauria de servir, fonamentalment, per reflexionar sobre com variar les regles del joc en el món sindical i dels treballadors, a fi que hi hagués aquesta vella idea de la dècada de 1970, l’autonomia obrera, l’autonomia d’una classe majoritària –treballadors i classes mitjanes– per emancipar-se d’un règim que continua essent la continuïtat del franquisme per altres mitjans. Tanmateix, dubto que això passi. Ja tenim prou experiència històrica per arribar a la tràgica conclusió que Espanya resulta irreformable (i que qualsevol reforma implica més dolor, més desigualtat, més absurditats). Per això, la veritable ruptura, amb la creació d’unes noves regles del joc, només és possible mitjançant la independència. Perquè només un acte d’aquesta radicalitat ens ofereix alguna oportunitat de mirar de posar-nos d’acord entre capital i treball, per reconstruir el nostre país des de la lògica de la justícia social, en un repartiment just de beneficis, prosperitat i responsabilitats.