Tot preparant noves operacions Catalunya

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

La política catalana s’entén millor des de la ficció que des del periodisme. Aquesta és una conclusió a la qual arribo cada vegada que llegeixo una nova novel·la de l’enigmàtica Psicòloga del Born, probablement l’autora /pseudònim /personatge més odiada per l’”establishmentet” del Vichy català. En aquest dotzè lliurament, la trama se centra en el judici (si se’n pot dir així) perpetrat per l’Audiència Nacional contra el president Jordi Pujol i la seva família. El periodisme ens ha ofert una crònica, en alguns casos extensa i de gran qualitat (voldria destacar la feina dedicada i intel·ligent de Quico Sallés), tanmateix, l’estratègica política, judicial i comunicativa ha assolit els seus objectius: el descrèdit del projecte pujolista, del catalanisme possibilista, l’assenyalament d’un cert entorn social i polític i inocular l’anticatalanisme  sociològic amb els mateixos ingredients i estratègies de l’antisemitisme de tota la vida. El judici a Pujol i la seva família ha estat un acte de lawfare de manual, on la tragèdia, el patetisme i la vergonya aliena ha permès associar el poder judicial espanyol a un híbrid entre la inquisició i un tribunal de la xaria de suburbi, amb un periodisme sucursalista que actua a la manera de la policia iraniana de la moral.

L’Operació Catalunya, la tortura judicial contra Pujol, la seva família i el seu entorn, no va deixar de ser altra cosa que repressió judicial i reputacional contra algú que tenia un projecte de país. Potser no semblava gran cosa, a aquells que el vam viure en els seus vint-i-tres anys de presidència i dues dècades llargues de quelcom que s’acostava a l’hegemonia ideològica. La seva resistència a subordinar el seu partit al PP (això ho explica a les seves memòries, que devia passar cap a l’any 2000, amb un Aznar que va amenaçar amb conseqüències greus) i la sortida de l’armari independentista va desfermar una operació amb manipulació mediàtica, de proves, de testimonis, d’espionatge, de compra-venda de testimonis falsos, que hauria fet empal·lidir la mateixa Stasi. Tanmateix, com els afectats eren catalans, això va merèixer l’entusiasta participació de dreta i esquerra espanyola (amb els seus mariatxis locals) en el linxament col·lectiu.

No hi havia res, tret potser d’unes pràctiques massa habituals entre les classes altes i mitjanes altes catalanes d’apartar raconets en comptes andorrans o suïssos. Res que no fessin grups socials equivalents de tota Europa, i que en el cas de les oligarquies espanyoles, començant pel cim de la piràmide, no fessin a escala industrial. Des d’una perspectiva moral, podria censurar-ho. Tanmateix, l’experiència de l’opressió i repressió sistemàtica espanyola fa de tenir fons fora de les urpes dels tribunals espanyols, tribunals de comptes o altres tentacles del deep State fa que estratègies com aquestes gairebé siguin obligatòries  per a qualsevol independentista que serà perseguit pel fet de ser-ho. 

En qualsevol cas, han estat anys de perllongació sàdic del patiment dels acusats, de l’absència de proves, de la manipulació de testimonis, de muntanyes d’accions il·legals que, per a qualsevol estudiant de primer de Dret, implicaria l’anul·lació del procediment en origen. Fins i tot de la crueltat de fer moure un home proper al centenar d’anys, amb l’únic objectiu d’humiliar-lo. D’humiliar algú que ja va passar anys de la seva joventut a la presó, condemnat per exercir de català en una dictadura, i que els mateixos descendents, sovint biològics, sempre ideològics, del franquisme, han continuat exercint aquesta línia de crueltat, a la qual s’afegeixen personatges propis de l’autoritari peronisme llatinoamericà com Colau, Rufián o Montero.

Com totes les novel·les de la Psicòloga del Born, a La Primera Pedra, es barregen aquells elements de veritat que, quan no arriben les evidències, la deducció lògica en forma d’imaginació, ens arriba en format literari, amb més sarcasme que ironia. En la trama, apareixen retratats, a la manera dels Moty Python, alguns dels famosos testimonis, els infiltrats, el CNI, els ministres posats a dit pel Borbó de torn, cadascú amb les seves perversions personals, retratant sarcàsticament el que constitueix una classe perillosa. Una classe perillosa que no té res de literària, i que si tinguéssim una classe periodística honesta, tindrien prou material per posar-nos a l’alçada del cas Epstein. La sordidesa de les escenes de llit també contribueixen a aquest efecte.

En aquest darrer lliurament es planteja la hipòtesi de la preparació d’una nova operació Catalunya contra l’entorn de la batllessa de Ripoll i el partit que està creixent i articulant-se al seu voltant. De fet, el pròleg d’aquesta novel·la està signat per Jordi Aragonès, ideòleg en cap de la formació que s’ha prestat a aquesta tasca, malgrat que apareix també com a personatge important a la trama, i no necessàriament retratat positivament. Servidor de vostès coincideix ben poc amb Aliança, els seus postulats i les seves formes. Tanmateix, com a historiador és ben conscient que la monarquia té motius per estar preocupada. No tant perquè aquest entorn s’afegeix a una mena de tsunami europeu de revisió de les prioritats i coordenades polítiques del continent, sinó perquè potencialment l’espai tingui possibilitats reals d’una mobilització d’una part substancial de la catalanitat, amb un paradigna que, si bé pot tenir certs lligams amb el pujolisme de la resistència antifranquista i de la reconstrucció nacional de la Generalitat restaurada, també té les seves idees i estratègies noves en un moment polític de canvis de paradigma. En aquest sentit, la preparació d’una nova operació Catalunya, amb la intenció de fer descarrilar el projecte amb muntanyes de proves falses, testimonis inventats o manipulació de l’opinió pública resulta una hipòtesi més que raonable.

Servidor de vostès, que com a romàntic impenitent, reivindica la dignitat de la política, considera un risc deixar passar la mentida com a instrument de combat. Maquiavel podia posseir un gran instint polític, una capacitat d’anàlisi de la realitat per damunt de tots els seus coetanis. Tanmateix, la fi no justifica els mitjans. Especialment quan la fi dels qui exhibeixen el seu poder des de tribunes i tribunals consisteix a anorrear el nostre país.

Xavier Diez
Xavier Diez
Historiador i escriptor. Diplomat en Magisteri (UAB, 1988), llicenciat en Filosofia i Lletres (UAB, 1994), postgraduat en Pedagogia Terapèutica (UOC, 1999) i Doctor en Història Contemporània (UdG, 2003). S’ha dedicat professionalment a la docència, l’escriptura i la col·laboració amb diversos mitjans de comunicació. Ha impartit cursos i conferències a Catalunya i altres països d’Europa i Amèrica Llatina, i realitzat algunes estades acadèmiques. Ha exercit com a professor associat d’història contemporània a la Univesitat Ramon Llull. És també un dels membres fundadors del Seminari Ítaca d’Educació Crítica, ha format part del col·lectiu Argumenta i és membre del Col·lectiu Pere Quart. També és membre del GRENPoC (Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals) adscrit a la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona.