Sovint jutgem les mobilitzacions pels inconvenients que causen en el nostre dia a dia, però oblidem que els drets que avui donem per fets van néixer, precisament, d’alterar l’ordre establert.
Ens agrada pensar que vivim en una societat que reconeix els drets, que valora la llibertat individual i que respecta les conquestes socials. Tanmateix, quan aquests drets es reivindiquen mitjançant una vaga, una manifestació o qualsevol altra forma de protesta, sembla que alguna cosa canviï. Allò que fins aleshores consideràvem legítim es converteix, de sobte, en una molèstia. El debat deixa de girar al voltant de les condicions que han motivat la mobilització i passa a centrar-se en les conseqüències que aquesta provoca en la nostra quotidianitat.
Però potser hauríem de fer-nos una pregunta prèvia: què entenem per normalitat i, sobretot, a qui beneficia?
La jornada laboral de vuit hores, les vacances remunerades, els permisos laborals, la negociació col·lectiva o el dret a sindicació no són elements naturals de la nostra societat. Tampoc no són concessions que hagin aparegut espontàniament per la bona voluntat dels qui tenien el poder de concedir-les. Són el resultat de dècades de reivindicacions, organització obrera, mobilitzacions i conflictes socials. Allò que avui considerem una condició bàsica de dignitat laboral va ser, en algun moment, una exigència que va incomodar el funcionament ordinari de l’economia.
Un exemple especialment significatiu el trobem a Catalunya, l’any 1919, amb la vaga de La Canadenca. La mobilització, iniciada a Barcelona al febrer, va aconseguir estendre’s a diferents sectors i va paralitzar bona part de l’activitat de la ciutat. El conflicte va culminar amb l’aprovació, el 3 d’abril, del decret que establia a l’Estat espanyol la jornada màxima de vuit hores diàries, amb entrada en vigor prevista a l’1 d’octubre. La seva implantació efectiva no va estar exempta de dificultats, ja que no es va aplicar fins al gener de 1920, però el seu significat històric és especialment rellevant: una reivindicació obrera que havia estat considerada inassumible es convertia en una fita legislativa. No va ser una concessió deslligada del conflicte, sinó el resultat d’una mobilització col·lectiva que havia alterat profundament la normalitat econòmica i política del moment.
És precisament aquí on la vaga adquireix una dimensió que va més enllà de la interrupció de l’activitat econòmica: esdevé una eina de pressió col·lectiva davant d’una relació de poder asimètrica. Com ja advertia Karl Marx en analitzar les desigualtats materials entre capital i treball, organitzar-se i aturar temporalment la producció és, en el fons, una manera de disputar el poder de negociació.
Aquesta força transformadora ja la va intuir Rosa Luxemburg en veure en la vaga de masses no només un instrument reivindicatiu, sinó també l’expressió de la capacitat política de les classes treballadores. Els grans canvis socials no sempre neixen als despatxos ni segueixen els tempos institucionals; sovint és la pressió exercida des de fora de les estructures establertes la que obliga a moure allò que semblava inamovible.
Això no significa que qualsevol vaga sigui necessàriament justa, que totes les reivindicacions siguin igualment legítimes o que no s’hagin de debatre els seus efectes sobre terceres persones. Les mobilitzacions també plantegen dilemes reals: el transport públic, els serveis essencials, l’activitat econòmica o les necessitats de les persones que no poden assumir determinades interrupcions. El dret de vaga ha de conviure amb altres drets i responsabilitats. Però reconèixer aquesta complexitat no hauria de servir per deslegitimar, d’entrada, qualsevol forma de protesta.
El problema apareix quan jutgem una mobilització gairebé exclusivament per les molèsties que ocasiona. Quan una vaga interromp el transport, dificulta la jornada laboral o altera els nostres plans, la nostra primera reacció pot ser la indignació. És comprensible. Però, si tota la nostra atenció es concentra en recuperar la normalitat, correm el risc d’oblidar-nos de preguntar per què aquella normalitat ha hagut de ser interrompuda.
Potser ens resulta més fàcil condemnar les conseqüències visibles d’una protesta que analitzar les condicions menys visibles que l’han provocada. És més senzill queixar-se d’un servei interromput que qüestionar les condicions laborals de qui el presta. És més còmode lamentar els inconvenients d’una manifestació que preguntar-se quines alternatives reals tenien les persones que s’hi han mobilitzat. Aquesta diferència de perspectiva no ens obliga a compartir totes les reivindicacions, però sí que ens convida a examinar-les abans de deslegitimar-les.
Aquesta contradicció també revela una qüestió més profunda sobre la nostra manera d’entendre la democràcia. Sovint la reduïm al procediment electoral: votar periòdicament, escollir representants i delegar-hi les decisions col·lectives. Però una democràcia no pot limitar-se a l’acte de dipositar una papereta. També necessita espais de dissidència, organització, deliberació i protesta. La possibilitat de qüestionar les decisions del poder i d’exigir responsabilitats forma part de la mateixa estructura democràtica.
Per això, com recordava Hannah Arendt en defensar l’acció col·lectiva, la pluralitat i la participació en l’espai públic com a expressions fonamentals de la vida política, exercir la ciutadania no consisteix només a obeir les normes o delegar decisions, sinó a intervenir activament en la construcció del món compartit. El desacord, doncs, no és cap símptoma de fracàs democràtic; ben al contrari, és una prova de la seva vitalitat.
La qüestió de fons no és per què les vagues alteren la normalitat, sinó per què hem acabat identificant la normalitat amb l’absència de conflicte. Una societat on ningú protesta no és necessàriament una societat justa; sovint és, simplement, una societat on les persones han perdut la capacitat, les eines o l’esperança de transformar les seves condicions de vida.
Al capdavall, els drets que avui considerem indiscutibles van ser, en algun moment, reivindicacions que algú va considerar excessives, inoportunes o inconvenients. La història ens demostra que allò que una generació percep com una molèstia pot esdevenir, per a la següent, una conquesta irrenunciable.
Per això, abans de reclamar que tot torni a la normalitat, convindria preguntar-nos quina normalitat estem defensant. Els drets no són concessions eternes ni realitats garantides per sempre, sinó construccions històriques, fruit de lluites col·lectives, que necessiten ser preservades i, quan calgui, ampliades. La pregunta més incòmoda no és si tenim dret a queixar-nos de les molèsties que provoca una vaga, sinó si som realment conscients que bona part de les comoditats i els drets que avui donem per fets existeixen perquè, en algun moment, altres persones van estar disposades a assumir els costos de mobilitzar-se per conquerir-los.
